El sol està enamorat

Hi havia una vegada un sol groc molt brillant que, cada dia, es penjava del cel i passava hores i hores mirant una flor de la qual estava enamorat. Esta flor es deia Nàstia, era un gira-sol preciós, amb una cabellera de pètals que impressionava qualsevol. Nàstia sempre era al mateix lloc, acompanyada per les seues dos amigues, Margarita i Tuli.

LunaCada matí, el sol aguaitava tímid al cel i, quan Nàstia el mirava, es quedava quiet, sense apartar la mirada d’ella, fins que la seua iaia, la Lluna, venia a guardar-li el lloc al cel perquè cap núvol se’l llevara i així ell poguera sopar i dormir tranquil.

Cada dia era igual per a ell. La seua iaia la Lluna l’insistia perquè s’ atrevira a declarar el seu amor a Nàstia, però ell no sabia com fer-ho, així que es conformava a mirar-la de lluny.

El sol con la nubeUn dia, el sol va conèixer Cloud, un núvol molt divertit que passava veloç per allí.

– Què fas ací penjat i quiet? —li va preguntar Cloud al sol.
– Estic mirant Nàstia —va respondre espontàniament el sol.
– Qui és Nàstia? —va contestar Cloud—. Ah! Ja ho veig… ––va afegir—. Ha de ser alguna d’aquelles flors que et miren.
– Xit, parla baixet, que no et sentin —va dir el sol.
– Nàstia no ho sap, Nàstia no ho sap… —repetia Cloud amb to burleta.
– És clar que no! —va respondre el sol—. Em conforme a mirar-la…
-Au va! —va dir Cloud— Jo puc ajudar-te a declarar-te… Se m’acaba d’acudir una idea!
– De veritat? Quina idea? —va preguntar el sol intrigat.
– Només necessites sorprendre-la… Què et pareix si pintem entre els dos un arc de colors ací al cel? Quan el veja es quedarà sorpresa, llavors podràs dir-li que ho has fet per a ella i, així, declarar-li el teu amor.

Sol nube y arco irisEl sol va acceptar, van demanar pintures a la seua iaia i van començar amb la creació de l’arc. Una vegada el van tenir preparat, Cloud li va proposar al sol que s’ amagara darrere d’ell, així Nàstia es sorprendria encara més quan el vera aparèixer davall l’arc. No obstant això, en el moment en què el sol es va amagar, Nàstia va abaixar el cap i les seues amigues Margarita i Tuli van tancar els seus pètals. Cloud es va quedar sorprés en veure esta reacció. Que no els havia agradat l’arc de San Martí? —va pensar—. Mentrestant, el sol esperava molt nerviós i, adonant-se que el silenci de Cloud no era bon senyal, va començar a preguntar:

– Puc aparèixer ja? Per què no em contestes? Que no els ha agradat? Dis-me què passa! —deia el sol cada vegada més nerviós.
– Sol, amic, crec que no els ha agradat, però si continues amagat darrere meu mai no sabran que ho has fet tu. Almenys ho has intentat! —va dir Cloud—. El millor és que te’n vages a casa, demà et vindré a buscar i anirem a visitar uns altres planetes. Veuràs com hi ha moltes flors de les quals enamorar-se.

El sol va fer cas a Cloud i va tornar molt trist a casa.

– Què et passa? —li va preguntar la seua iaia la Lluna en veure’l plorar.
– Nàstia no m’estima ––va contestar—. Li he pintat el cel amb un arc de colors i no l’ha mirat, ha acatxat el cap.
– Això no significa que no et vulga, tal vegada no li agraden els colors. Veig com et mira cada dia, no et lleva l’ull! Has d’intentar-ho una altra vegada… —va contestar la iaia Lluna.
– Iaia, porte tota la meua vida admirant-la… demà coneixeré noves flors, tal vegada a elles també els agrade jo…

Al matí següent, Cloud i el sol se’n van anar a recórrer planetes però van tornar abans del que es preveia perquè el sol trobava a faltar Nàstia, cap altra planta l’havia enamorat com ella. Quan van arribar a casa, la iaia Lluna va córrer cap a ell.

– Què passa iaia? —va preguntar el sol.
– No tornes a anar-te’n així, sol. Nàstia ha estat tot el dia capficada, no ha alçat el cap ni un segon! I les seues amigues han dormit tot el dia. Vine a a veure-les, anem-hi!

Mentre el sol corria cap a ella, Nàstia va alçar el cap i va començar a mirar-lo fixament com feia cada dia.

– Te n’adones ara? Només mira al cel quan et veu —va dir la iaia.
– Nàstia… hola, sóc Sol, sempre estic ací dalt, penjat. T’he observat durant molt de temps… estàs bé? —va dir el sol amb veu tremolosa.
– Hola Sol, sé qui eres, t’he trobat a faltar hui… tenia moltes ganes de veure’t, no tornes a anar-te’n, per favor.

El sol va somriure i va agafar la mà de Nastia mentre la iaia Lluna deia en veu alta:

– Amb paciència i esforç tot arriba, t’ho vaig dir nét meu.


Si te ha gustado este cuento, síguenos en facebook!

Carta d’una abella

Estimats xiquets i xiquetes del món, Sóc Zebra, una abella domèstica. Com veieu, els meus pares no van ser gaire creatius en triar el meu nom, perquè van triar Zebra per les ratlles negres del meu cos. Visc en un rusc, no us diré on per si esta carta em fa molt famós i veniu […]
llegir més

Art romànic per a xiquets

Hi havia una vegada un arc de mig punt que vivia dins d’una església romànica a l’Edat Mitjana. Les columnes, decorades amb capitells, el subjectaven perquè es mantinguera dret. L’arc de mig punt passava molt de temps dormint, perquè les finestres de l’església eren tan xicotetes que a penes entrava llum i l’arc de mig […]
llegir més

La veritat de Sònia

Sònia era una televisió rectangular i plana. No era capaç de somriure, però tampoc no semblava trista. Els seus llavis estaven sempre rectes, no se sap si per la decepció o pel fracàs. Vivia amb una família de persones que li regalaven molt amor, ja que a totes hores hi havia algú davant d’ella, observant-la. […]
llegir més

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *