Art romànic per a xiquets

columna y capitelesHi havia una vegada un arc de mig punt que vivia dins d’una església romànica a l’Edat Mitjana. Les columnes, decorades amb capitells, el subjectaven perquè es mantinguera dret. L’arc de mig punt passava molt de temps dormint, perquè les finestres de l’església eren tan xicotetes que a penes entrava llum i l’arc de mig punt creia que sempre era de nit; iglesia románica fins que un dia, va sentir parlar un monjo sobre un claustre on hi havia una gran quantitat d’arcs de mig punt.

– Potser en eixe claustre es trobe la meua família —va pensar— i des d’aquell moment es va mantindre despert, intentant esbrinar com arribar fins allí.

Un dia, algú va entrar a l’església. L’arc de mig punt va pensar que tal vegada podria indicar-li com arribar al claustre.

– ¡Hola! —va dir l’arc de mig punt.
– Qui parla? —va contestar el llaurador José, el qual acudia cada setmana a resar a l’església.

De sobte, es va escoltar un fort soroll, era l’arc de mig punt acostant-se al llaurador José.

– Sóc l’arc de mig punt i necessite la teua ajuda. ​

José es va espantar, va pensar que havia fet el mal i l’infern havia despertat. Sa mare sempre li deia que si feia el mal aniria a l’infern, on seria un desgraciat junt als monstres de pedra que hi havia a l’església. Si havia arribat el moment ja no en podria escapar.

– Sóc el llaurador José, cada setmana vinc a resar a l’església, sempre tracte de fer el bé perquè no vull anar a l’infern, els monstres de pedra que hi ha als murs em fan molta por. Ets tu l’infern? —va dir el llaurador José amb veu tremolosa.
– Creus que em parec? Jo només sóc un dels principals elements d’esta església romànica, sóc l’arc de mig punt. T’havia vist per ací algunes vegades, però em feia peresa saludar-te, esta foscor em cansa.
– Et cansa? A mi em fa por! Pareix com si Déu estiguera sempre enfadat i per això vulguera viure en este lloc tan fosc! —va contestar el llaurador José.
– Això creus? Jo he sentit una altra cosa… a vegades sent els monjos parlar… ells volen que cregueu que Déu és seriós, poderós i que us castigarà si no feu el bé, pareix que d’eixa manera aconsegueixen que sigueu fidels —va afirmar l’arc de mig punt.
– Què significa ser fidels? —va preguntar intrigat el llaurador José.
escultura– Vol dir que fareu tot allò que es demana de vosaltres, sense queixar-vos-en. A més, diuen que sou analfabets, que no sabeu llegir ni escriure, per això decoren els meus capitells, les portades i les cornises amb monstres de pedra. És una manera de enviar-vos missatges a través d’ells. Volen que penseu que Déu és sobrenatural i totpoderós, que heu de fer el bé per a no ser castigats a l’infern… —va explicar l’arc de mig punt.
– Ni tan sols sé si parlar amb tu està bé —va respondre el llaurador José insegur.
– Mai no m’he mogut d’ací, vull que m’ensenyes el que hi ha fora, a canvi jo puc ensenyar-te moltes coses que veus dins de l’església, ací tots són els meus amics!
– Comença tu… —va dir el llaurador José, que encara no es fiava de l’arc de mig punt.
– Segur que has caminat moltes vegades per esta església sense adonar-te que caminaves sobre una creu llatina, la mateixa en què va morir Jesucrist. I coneixes la volta de canó? És la meua millor amiga, constituïda per més arcs de mig punt com jo. A ells també els agradaria trobar la seua família. portada con arquivoltasI la porta d’eixida? Jo mai no l’he vista, però diuen que té molts arcs denominats arquivoltes, col•locats de menor a major grandària i progressivament afonats. A més, xicotetes escultures decoren cadascú d’estos elements, decoració que pretén educar-vos, com ja t’he contat que vaig escoltar dir al monjo.
– M’alegre de conèixer-vos a tots! —va dir el llaurador José cada vegada mes confiat—. Ací dins tens molts amics —va prosseguir—, però si vols podem eixir, veuràs que no hi ha res que desitges veure. Tot son cases xicotetes, com la meua. Fetes de fang i fusta. Són les cases de tots els analfabets, com tu dius.
– També els monjos viuen a cases com la teua? Ells no són analfabets —va preguntar l’arc de mig punt.
– És clar que no! Ells viuen en una casa immensa, tots junts, des de la meua aldea es pot veure a la llunyania. Sa casa s’anomena monestir, és quasi tan gran com la nostra aldea! Allí tenen església pròpia, cuina, hort, inclús un cementeri! claustro– I un claustre replet d’arcs de mig punt com jo. Allí han de viure els meus pares —va dir l’arc de mig punt—. M’ajudes a arribar-hi?

El llaurador José va assentir amb el cap, encara que en el fons tenia por per si estava fent el mal.

Quan varen arribar al claustre del monestir, els pares de l’arc de mig punt van córrer a abraçar-lo i, de seguida, li van fer un buit entre ells. Tots van donar les gràcies al llaurador, que va tornar a l’aldea a contar als seus amics que els monstres de les parets de l’església només eren una forma de provocar la seua por.


Si te ha gustado este cuento, síguenos en facebook!

Carta d’una abella

Estimats xiquets i xiquetes del món, Sóc Zebra, una abella domèstica. Com veieu, els meus pares no van ser gaire creatius en triar el meu nom, perquè van triar Zebra per les ratlles negres del meu cos. Visc en un rusc, no us diré on per si esta carta em fa molt famós i veniu […]
llegir més

La veritat de Sònia

Sònia era una televisió rectangular i plana. No era capaç de somriure, però tampoc no semblava trista. Els seus llavis estaven sempre rectes, no se sap si per la decepció o pel fracàs. Vivia amb una família de persones que li regalaven molt amor, ja que a totes hores hi havia algú davant d’ella, observant-la. […]
llegir més

El sol està enamorat

Hi havia una vegada un sol groc molt brillant que, cada dia, es penjava del cel i passava hores i hores mirant una flor de la qual estava enamorat. Esta flor es deia Nàstia, era un gira-sol preciós, amb una cabellera de pètals que impressionava qualsevol. Nàstia sempre era al mateix lloc, acompanyada per les […]
llegir més

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *